LES ARRELS IMPOSSIBLES

Em fa molta il·lusió poder penjar en aquest blog els poemes de Les Arrels Impossibles que seran publicats el nadal que ve per Ploion Editors. La cultura ha de ser lliure i s'hi ha de poder accedir des de tot arreu, de manera que em sembla convenient penjar aquests poemes en el meu blog personal de poesia. Espero que us agradin, podeu deixar-ne comentaris i valoracions. Moltes gràcies.


POEMES DE LES ARRELS IMPOSSIBLES,
per Pere Vilanova i Estrada (Barcelona 2007-09)


CENDRES LLUMINOSES








Els amors superats



Per les estepes infinites del desert apagat m'expandeixo de nit. Impassible, el vent s'endú la sorra, les aranyes menudes s'escarrassen a flotar mentre un destacament d'escorpins amb aparença maternal escup, del passat, el verí. M'arriba l'eco trencat i fred de la distància, entre les dunes verdes de lluna banyades, quan érem eterns, em dius, quan érem ídols tallàvem les males herbes amb la fúria de l'edat. I pels vespres blaus d'estiu, ara que s'acaba maig, el desert dels amors superats t'obligava a créixer.

Camina somnàmbul l'últim enamorat. Vesteix parracs de malenconia, una rua d'ancianes castradores l'acompanya. L'endemà li escorxen la veu, unes setmanes més tard morirà. Els oasis fructifiquen i l'enganyen, cap font és més fecunda, cap llac més fondo que el dels amors superats. A través de les introduccions pulcres de gestos gràcils i educats, tremola el seu cos vermell quan és de dia i es fon quan arriba la nit. La pell encetada anuncia la fiblada mortal. Cap mar és tan insondable com el dels amors superats.

L'esperança es maquilla al seu mirall – aparença de càndids ulls, ales, mans –, les catifes s'enlairen sota el cel oriental i les diminutes passes progressen, ja queda menys, però la copa es buida i el beuratge es vessa. Mai arriba a depassar les roques, les serres, els pedòfils saquejadors d'altes voluntats, les punxes multitudinàries. Alienació! Derrota! Deure! El blat ja estarà madur, explotant com el fruit vertiginós de l'adolescència, haurà renascut la primavera i s'acabarà ja maig i les serventes il·lustríssimes podaran llençant fletxes negres les seves llàgrimes.

Han passat mil dies i ha mort, el seu cos se'l subhasten els carronyaires.
Cap ferida és tan profunda com la que atura un cor, i apaga el ressò dels amors superats.








Judicis



Es maregen els invencibles immortals
mentre alcen pregàries cap a sostres grisos.
Escolta'm bé, emprendrem el viatge al passat
i dansarem sota garlandes de vida.

Vine aquí amb mi a llençar la xarxa d'astres
entre finestres, balcons i façanes
i banyem-nos en el nèctar dels miracles
festejant-los, parlant-los de futurs brillants.

Els narcisos s'aboquen a dins l'abisme
i un aire d'eternitat fa onejar-los,
amb argent, amb virginitat cristal·lina,

ni armes ni combats em portaran a tu,
ni l'esforç més cruel em perdonarà.
Entrellacem el tacte dels cossos nuus
i lliurem-nos als plaers més palpitants.













Platges



Les platges són eternes. S'amaguen sota la boira espessa. Et regalen el seu paradís de quietud perquè hi descansis. Les platges són eternes. Els ocells xiulaven entre onades immenses. De tot el que existeix en el món, res brilla tant com la seva sorra, de tot el que hi ha en els segles, res és tan proper a la plenitud com ho és la seva buidor. Cap antologia recull entre les seves muralles l'enorme promesa, l'au que s'ofega i desapareix a l'interior de l'escuma dels mars de l'himne.


























Vagons

1


Inconnexes idees m'assalten. Passen fugaços, amb la fúria dels lleons africans, i condueixen rostres al fons dels túnels. A la caverna el professor agònic ens exposa la grandesa dels seus plans. Sóc enorme!, ens crida mentre esglésies anomenades desfilen soles. Vagons de metall folrats de rutines sense música ni temps. A la muntanya el profeta enamora els ocells i les flors i jo tanco els ulls. No hi ha jardins a les estacions. Grans plaers esperen als presos que marxen amb els grillons component la simfonia del terror. Caminen vestits en fila i, entre ells, un compositor miraculós en surt per enlairar a la claraboia lluminosa, prenyada de llavors, la seva veu cansada. Vagons! Esclat!























2



Tinc dos camins davant els ulls. L'un és de silencis i s'enfonsa cap a una gorja profunda. En darrer pla hi ha un iris gegant i al seu costat un altre fosforescent. Esbós de rostre bell i sexe frívol. A banda i banda, arbres amb blanques espines, ametllers al límit de la destrucció. Hectàrees d'horts verds per conrear. Al terra, vora seu, no hi ha fulles tardorenques, tenen els troncs circumdats per cendres lluminoses. Es tracta de derrotar els rics amb la seva roba de símbols opulents, el seu accent verinós que em dessagna la infantesa: ídol mort i oblidat a les golfes dels altars.

L'aniversari de l'engany, els sopars dels hipòcrites, l'oblit clavat com una àncora en els plecs cerebrals, la magnífica escola forjadora de sectes. La mort causada pel suïcidi, la coneixes?
Ningú, ningú, ningú. He triat estar sol i dibuixar un semblant amb tinta de sang i somriures bàrbars. Et le reste c'est littérature.

El segon camí és orfe d'adagios. Carmina burana de la raó i l'ordre, perfecte, esclat impecable, tan inesperat com la neu de primavera. El segon camí té valls i mars i és un país negat de fronteres però amb un ressò constant d'aquest estrany soroll de fons dels aristòcrates. És molt transitat per dones boniques. I jo, mig ebri, mig delirant, que buscava el maleït poeta, escolto forjar-se als meus timpans la balada terrible que entonaven els versos de la seva flota encesa. En el segon camí hi ha més desesperació que en el primer. Però has de buscar-la, has d'arrencar el parquet per constatar la podridura de les aparences.


M'agradaria molt assegurar que agafaré, dels dos, el menys transitat. Que correré cap a la dona nua, que la penetraré amb l'orgull d'algú afortunat i li ensenyaré secrets, enigmes, subterfugis, que li faré l'amor cada nit davant el cor meravellat. Però no. Resto immòbil veient com algú altre la posseeix, em trec un paper fi de dins la voluntat i pacto amb els versos una treva.






EC Passió

1


El marc intenta empresonar el jardí. L'home elegant adorm el desig de les flors i el seu gos borda. Viles, pobles petits, cementiris gegants, cames que s'obren. Felicitats, ens abraçava l'estiu.
És ella, la passió, petita i morta, minúscul àngel, és ella la que s'ofèn en tots els temples i sacrificis plorant a l'espatlla dels braus titànics.

L'austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n'adorm l'escletxa clara.
























2



Els noms d'amants coneguts estan escrits al prestatge d'absències amb la resta de morts on creixen les primeres tiges de la regeneració. Els pitjors incrèduls vesteixen la roba burgesa i se'n sorprenen. Quant odi, quant infern ha corregut per les seves venes, quanta sang i gens desiguals.

El vent de la determinació és tan inconstant com la perfecció dels seus llavis. Pacte, oh passió infinita! El currículum de fracassat! La força de creure i de creure tant fins a destruir-se i ofegar-se, i ofegar-se. La matèria es transforma, escull encès de corall, paralítics fem via per un regne d'eternitat.























Paradís



Cada continent descriu un vol diferent. Cada paradís és llar de milions d'ànimes. La porta és inconstant, es fon, no tens perquè escoltar-ne el tro del tancament, la seva dolça veu és per als devots que hi creuen. La força creixent s'estudia en tots els camps. Justificació de penúries, anàlisi pervers de cadàvers dissecats. A través dels salms espirituals, s'escolten elegies reflectides en els diners alçats amb fonaments de gratacels de cims inaccessibles. Paguem, a poc a poc, paguem la seva equivocació fatal. L'orquestra fa un concert amb l'harmonia del vespre. De totes les parts, la força dels udols en crea una, la imperiosa necessitat assigna les correccions oportunes.

Arregla les coses, deixa-les ben enllestides, confessa els teus mals i errors, t'agenollarà la seva presència, estàtua de carn, acer i ossos.

Amb el xiuxiueig del seu cant la inspiració es reconforta. S'arrauleix entre escletxes de dolor. La inspiració res no s'emporta, gemega frustrada quan veu marxar un altre tren de blaus intensos. Tota la impassibilitat corre per les seves venes blanques, tots els blancs juraments la fan tan vulnerable! L'amor plorarà per nosaltres, ens destrossarà si menem per salvar-nos, si pensem que el que sentim no és correcte.















Evolució



La natura en coneix el tapís. El va anar engalanant amb teixits hindús, amb músculs africans i muntures europees. La selva amazònica hi posà oxigen i érem primitius i salvatges a pesar de la bella creació universal.

Fills de nebuloses de plata, estrelles d'or i sistemes de gas, púlsars i nius de matèria orgànica, ni el millor dels déus podia crear un paradís tan meravellant. Ni el millor dels poetes trobar paraules estratosfèriques per a descriure'l. Hi havia Nova York i Londres, París i Berlín més tard, hi havia els barris pobres i la plaça del Diamant, hi havia espatllams afeblits per satisfaccions inconscients, l'economia establerta, l'agonia liberal. Hi havia polítics bons i corruptes, reunions i democràcies, dictadures, religions i agnòstics. Hi hagué en un temps Sòfocles i els babilonis, una Èter claríssima i bella, un rei destronat, la ciutat de Sardes i els coratjosos perses. La caça de bruixes va ser una massacre en contra la llibertat. Una visió espartana i la llavor flamenca, països de catedrals coronades i vitralls redemptors. Hi havia els didàctics mestres i els mestres llunàtics, la Revolució Francesa i la cort dels reis solars.

Fins i tot tu hi vas ser uns instants abans de tornar-te làpida. La teva mort la va causar la manipulació sentimental de les brases, les tenebres que s'imposen al caos, les guerres, les ordes mendiants, Cluny i Occitània, Mongòlia poblada de cavalls, Jesús i els apòstols, la música sofista tan trista com Islàndia i l'imperi de Charlemagne. El silenci de les dones aixecant-se damunt la densa pols masculina, proclamant la democràcia, el sufragi universal, el preciós color llampant de la igualtat a la seva bandera.

Unitats i espècies, seleccions equivocades i encerts genials. Vestigis del dubte, edèn destronat.
Hi havia moltes veus desesperades que el càncer va escorxar, i la sida i la pesta i la bomba atòmica i la revolta del proletariat. Mentre la fragància repulsiva del progrés esdevenia medalla dels dèspotes, la il·lustració de conceptes reconduïa matances a Amèrica, a Àfrica, a Àsia, a Oceania...


I com un àtom monstruós s'estenia el corn trencat de l'Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar.

Danae



Ella és la font enclaustrada que explota tendrament amb el raig daurat del sol. Viu perduda a les alçades dels maons de fang, amb finestres a la façana atlàntica. Els seus pits extraordinaris són serpentejats per pols d'or. El seu cos es lliura a la llum, antimatèria clara.

Els cabells, reialme d'estrelles, continent d'arrels sota la terra humida, són subjectats per engrunes de divinitat que penetren a tots els porus.

Oh, Danae, amb nom de fruit viu camines descalça per les escenes del teu captiveri, però t'obriré pètal a pètal i deixaré brollar de la teva font l'elixir màgic. Hauries de baixar aquí per veure adormir-se les ciutats, com insectes diminuts. Tot acaba sent cendra, cendres il·luminades pel teu plor immortal. La teva porta és on tot coratge em catapulta.

Mira els semàfors, Danae, les orquestres urbanes, la pluja damunt les aceres, uneix-te a la pols per seguir caminant sempre. Ara ets esclava, però cap tempesta és eterna.


















Potser hi ha un déu allà dalt
que plora per nosaltres però
que mai serà capaç de compartir
intenses fibres de mortalitat.






























A la Poesia



Has vingut a mi aquest matí amb el cap maternal d'un ogre descabellat. Hauries de ser un home per entendre com de gratificant és per a mi la teva docilitat, la teva èpica capaç d'arrencar del cor diables negres violents.

T'estimo quan t'obres i les cascades se'm revelen. Les notes i els compassos de la pèrdua en el camí tallat de muntanyes contestatàries escorxen les plaques tectòniques reobrint cicatrius mal cosides.

Tu has vingut a mi aquest matí amb els ulls dilatats i les paraules exactes, la túnica fins als peus i encesos designis de rebel·lia. Ni l'odi ni la passió poden condemnar-te, és entre ells on s'enforteix el gaudi.

Però tots els peròs aniquilen aquest moment únic, i tu no tens perquè escoltar-me, ja, el temps perdurable fa segles que va deixar d'existir i ara en resta la font seca, on excitat m'aboco.


















El C/Signe

1


Jo sóc un efímer foc de flames blaves que es va cremant en els simples diàlegs dels vilatans. Sóc com l'esbarzer quan s'entortolliga sotmetent dictadures militars xineses, birmanes, moviment ràpid d'exilis polars. De la meva finestra passen nits d'estiu amb espatlles fumejants de carbó i jo ploro i danso. Estimat eclipsi, cap llengua no parla amb tantes espines i tanta innocència com la que empra el satànic doctor, propietari de luxes nocturns, en la teva obscuritat viscosa.

Jo sóc efímer, com tu, en aquell apartament, expulsat, maltractat, havent tornat agònicament a l'estat primitiu, et movies epilèpticament com un singular pèndol en els paratges de la poda sinàptica. Quina pintura! Deslliurats de raó i bojos! Quines llums en els pobles tremolosos de les valls! La obsessió europea que ha construït sales d'exposicions i ha llençat, com garlandes, ports entre fronteres emmurallades. És difícil per a una visió estrangera, única, del nostre temps comprendre el mosaic de diamants preciosos – pintats amb la sang dels esclaus –, les regions agonitzants, el circ dels estats titànics, la menor presència de la veritat en les comissions. Però no cal insistir-hi, ibers i gals, duc els gens dels almogàvers medievals, dels reis de la corona única, porto arrelades cèl·lules que udolen en una llengua que ens diu el seu nom. Reconec la deessa i la seva basta esplanada de plantacions prodigioses. M'ha abraçat, m'ha posseït, he notat el seu immens cor negre i no hi ha espai per a mi.

Ni el temps ni la ciència han depassat la inquietud sexual de les flors en primavera. Ni l'home de neu que es fon sota la passió solar de l'estiu.

Una sala d'espera on explota la llibertat, així s'inicia, mercaders fenicis en venen la llum arreu de les venècies putrefactes, sota parcs exòtics on un exuberant bosc d'arrels impossibles va fent-se un lloc en les teles d'aranya de la història.

Francament, estem maltractats per les colossals construccions d'una unitat peninsular, per taràntules peludes de la Grandeza Española amb una mecànica perfecta, tornavisos i moralitat i accions terribles bressolen tots els pretèrits. Quin somni més punxant!

L'hidrogen nacional sagna allà on la veritat no és una.
2



L'herba de l'estiu ha conservat l'elixir sanador sobre la pell de l'esquena adolescent. Però aquesta nit m'estenc en el prat del poble desconegut, governat per la imaginació de catorze anys del noi lliure que vaig ser. M'escoltava el geni purificador de delicioses urpes i d'avorrides i espinoses veus de crítica.

Caritat, concessions, oh carrers mandrosos de l'estiu! Us estimem per la vostra mandra infinita! Pel vostre etern cor! Per la vostra capacitat redemptora.

N'hi ha suficient, però, perfecte, ja és complet el seu perdó somiat, amb tots els genolls dels vilatans damunt el turó de la música intensa. Ells i nosaltres, l'orgull i la caritat, la humiliació ens ha enfonsat mentre prometíem ser bons, prometíem portar-nos bé, però el que està fet jo ho està i com figures impassibles orientem el front a l'horitzó natal, trepitjant fortament caòtics pilars d'intencions, a la ciutat de províncies, cap als pobles oblidats, cap a Estrasburg i cap al Peloponès, ens enfonsem sense obrir les petites portes separadores.

Jo esperava viatges dels teus sols vermells i vaig trobar rius blaus i cristal·lins sense bruixeria, sense màgia negra ni rituals seductors. La teva muralla és per la meva força una presa que ningú allibera ni obre i de la qual he de fugir, aquest és el meu signe.













Aïllament

1



Ho vaig veure en el blanc i negre dels seus plors,
en la impotència de les seves llàgrimes,
en el dubte inequívoc travat en cada mirada,
ho vaig sentir en confessar: ho he dipositat tot en tu.

Què és un home? Què és una existència,
quina és la seva importància? En una pel·lícula
en queda resumida l'essència.

La memòria és comprimir un dia en pocs minuts,
perdent-te la substància primordial.

Què crema primer, el cor o l'ànima?
A qui ets infidel quan pactes amb tu?















2



Vaig entrar en una sala majestuosa,
del sostre en penjaven cossos dissecats,
totes les criatures celebraven el final,
s'escorrien per terra homes, dones,
cremaven llibres i pàgines,
ratpenats grisos sobrevolaven
amb els seus crits bruts l'espectacle.

Vaig entrar en un autobús pàl·lid,
em portava cap al futur,
però l'existència present coberta de pols
s'esfumava enllà dels pulmons taciturns.

Si se'ns en va la vida, el temps,
l'atractiu renéixer de les coses
i és perniciós treure partit del dolor,
no puc pensar amb claredat que tot és inútil.














Joy Division



L'esperma negra de la maldat
congelada en un pot de llavors podrides.
Missions feixistes d'objectius fatals,
milers de fileres d'espectres
avançant platja enllà, ciutats grises enllà,
morts enllà i existències.

Caminen en silenci, oh cadàvers!
Marxen deixant petjades
que perduraran per sempre!
L'amor plorarà per nosaltres,
grisos, tristos, miserables,
però ens movem en silenci,
al ritme del tren,
sota la lluna encerclada
per una veu caiguda.

Són molts els temors
que cal témer.












Witches Promise



No creurem més en herois ni ens comportarem amb feblesa. Volarem damunt els boscos on no ens puguin conèixer. La nostra bandera serà la mandràgora i la túnica negra. Cap promesa serà més fidel que la nostra.

No tindrem por del coneixement, l'amor que ens donarem serà inigualable. Les pocions seran de fonts pures, només. No hi haurà cap lligam més ferm que el nostre.

I el pergamí de pell de xai mig esborrat el van trobar sota l'argila fresca del bosc del concili mentre, a alguns metres, els ignorants, els desgraciats, els curts, ells, fills de puta de poc abast encenien la foguera. Els homes somreien, el capellà alçava el crucifix com si ser eclesiàstic el protegís de ser un cabró patriarca.

La promesa de les bruixes va ser un enllaç breu. Si esperaves de les dones més avançades l'aliança, aquesta no arribà fins la caiguda huracanada dels grans caps.

Un jove medieval les va veure reunir-se un últim cop. No tenien els rostres tan mesquins que li havien fet creure, ni semblaven malvades, ni lliurades al diable, ni tan sols a l'infern. Després de la matança, diuen, no van poder cremar el pergamí, la naturalesa de la voluntat no pot tornar-se cendra, i el jurament sagrat ara conserva les ànimes de les que el van firmar, assassinades pel temor a la intel·ligència.











Pel·lícula Antiga



La pel·lícula en negre i blanc mira un públic horroritzat. El cinema contemporani no és per a tots els gustos. El seu udol terrorífic plana damunt la sala. Tothom crida en silenci – mirant-se el rellotge de reüll – i tothom sap que és mai o ara.

Les parets tremolen igual que el meu cos adolescent, de carn intacta, jove i llisa. Un guia savi darrera la càmera mostra els turments, els cigarrets consumits d'una vida on la cendra és el més important. Com una torre reconstruïda amb justícia o la força indirecta del futur, demana l'existència un prec: control sobre cada ànima establerta al niu de fetus calents.

I quan jo sortia d'aquelles cascades negres, l'aigua impassible dels comentaris es fixava en un tel, tenyint les retines, il·luminant les avingudes, en els cafès on les dones velles expressaven el seu dol amb somriures glaçats.

Però el trànsit prosseguia. El protagonista moria i no importava el salt al buit del seu dolor.

La pel·lícula antiga ens convidava a creure, però no suspenia la descreença de tots els pensaments i la destrucció proposada emmudia en aquella ciutat protegida per grans déus.














Col·lecció de cors trencats



Jo t'estimo, més que una llum en les tenebres,
més que un poema daurat, més que un desig.
I també et necessito en aquesta habitació d'hivern
on el vals de salzes verds sura dins la ment.

Quan la llum banya els dies dolents,
quan el visionari do esquitlla el temps,
en el paratge més fondo de la soledat que venç
mira la col·lecció de cors trencats.

La teva roba, que duus en cada carrer
no té cap valor per mi, sé veure-hi dins la pell.
Creiem els dos que s'ha esgotat l'intent
però saps que això no és cert i es pot reconstruir.

Quan la llum banya els dies dolents,
quan el visionari do esquitlla el temps,
en el paratge més fondo de la soledat que venç
mira la col·lecció de cors trencats.

Ensenya'm una cançó de nit ara que tot s'enfosqueix,
he posat en cada vers el teu himne clar.
Canta'm la cançó de nit ara que tot et corprèn,
mira amb mi la col·lecció de cors trencats

no és l'únic que ens uneix.





Estudis



Al bell mig del conte sensual
s'erigia la torre on jo habitava.

M'he llençat de cims més alts,
he engolit verins calents que fumegen.

M'he ficat a dins el cau,
sota els cels que ploren elisions
de pedres, repiquen timbals,
els ritmes accelerats em balancegen.

Servents sense cervell són el servei
de les cambres infernals.
Oh ignorància submisa a les lleis
de la publicitat mecànica!

Estic escrivint una obra
sobre el desenvolupament del mal,
on el nostre somni exòtic de cíclops admirats
elogia l'obscenitat occidental abans de desaparèixer
enmig de la boira de platges.

He plorat massa derrotes de l'orgull,
he plorat per no suportar-ne les formes,
en aquesta cel·la els desitjos porten el dol
de monstres escapçats sense membres!

L'esperit del viatjant s'eixampla en sortir-ne,
l'ànima aprèn de la il·lusió alquímica
i l'esperança retorna al seu tron.

Anem a buscar-la,
és al sol quan s'alia amb el mar,
al bell mig del conte sensual
on s'erigeix la torre que jo habitava.































A Lord Sebastian



Vas ensenyar-me que una gota minúscula de plaer valia tant com milers d'anys de gris oblit. Tu no sabies res de l'amor i vagaves pels jardins d'Oxford condemnat per la potència tradicional de la teva fe.

La culpabilitat, aquesta monstruositat peluda amb tants rostres divergents, et va caure a sobre quan volien endinsar-se en la felicitat de l'idil·li. Eres un llac envoltat de lliris oberts que van fondre's en exhalar l'alè vertiginós de l'alcohol. I tu, tu que posseïes aquella bellesa atemporal, vas marcir-te en fer-ho ells.

Però parla'm de com va ser aquell astre calent que enlluernava arreu, aquella arrel desfeta i arrencada tan simple gràcies a la qual podies aixecar els peus i emprendre vols. Parla'm de la fugacitat d'arcàdia. Parla'm de no pensar en el que sento. Del lament que em vas fer en aquella passejada després d'haver visitat el Jardí Botànic.

L'Aloysius conserva encara la teva fragància i s'esgargamella de dolor veient caducar la teva mel. Sebastian, Lord, jove, valent i coratjós, el teu encant va desaparèixer com s'esfondra el meu primer vers i ara que et reconec com un mirall, com un ocell amb plomatge de brevetat, t'estimo encara més.

La força de l'aprenentatge a cops de bastó i escriptures no et lliurà l'avantatge per conquerir el cel, però ara, bevent de nit com tu solies, absorbint del plaer com tu, et comprenc i sé veure-hi part de dins del mirall, enllà de la sorra, la platja i de Brideshead.

Batego amb un cor semblant al teu afamat desig de ser i no fa mal a ningú recordar el teu encant, és un exercici necessari i plaent, tan exuberant d'humanitat.

Repiqueu les campanes que encara poden sonar! Les campanes de joventut! La joventut que ens ensenya a morir! El campanar de flors que escalen la victòria segura!

Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l'odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert. I tu tenies totes les virtuts, i agenollat ploraves i et derrotava tota acció correcta.

Una societat d'ombres en un palau de cristalls tancat al buit. Per a fugir-ne tan sols podies beure, omplir-te els pulmons de tabac, addicte al vici de l'oblit, presoner encadenat a l'enveja.

I ho tenies tot al teu favor, tota riquesa et pertanyia. Què va fallar? Vas tornar-te gelós en un instant.
Com si jo ho pogués saber...

Ho entenc, ho veig, però sóc incapaç de descriure-ho, sóc l'assagista frustrat i renyit amb la raó, amb les eines de l'esquema, i et deixo marxar, vés enllà del camí de morts, amic i germà de quimeres espesses.

Les emocions s'han de viure com tu ho vas fer, i en caure la gota, havent espremut tot el suc, esperono les paraules per fer més suportable el silenci.

Descansa ara a les costes del Marroc, orfe d'amor, ennegrit i vell, i vincla't per sempre en l'intent de retorn dels que no acceptem – no ens és possible – la teva pèrdua.



















Camins màgics



M'he aixecat amb ferides escarlates com un ésser de bellesa gegant en la neu. M'he fos en una abraçada amb el Déu creatiu. M'he donat a conèixer a les secretes societats i com un conte he anat davallant per la meva història, explicant-la suaument, tan rica en detalls interessants, en llits plens de dones fecundades que es burlaven del modest caràcter.

Com l'unicorn solista, destrossat per insectes immigrants, sé quin és el camí que segueixo, però no puc reconèixe'l, els astres argentats fa anys que contemplen, amb il·lusions punyents, el meu futur. Totes les expectatives s'han redimit – constel·lacions traïdes –, totes les esperances han desertat.

M'he vist en milers de miralls ennegrit per una lletjor profunda, entre multituds he dubtat tant, que ja no sé compartir amb algú la intensitat descabellada i perfecta del poema.

Quan tenia voluntats no les aprofitava, i els cotxes, el fum, el petroli, el gas, la destrucció, els pedaços ansiosos d'una humanitat sense rumb, perduda, descabdellen la victòria fins que aquesta resta indefensa, i indefensa l'aniquilen depredadors responsables; governants; assemblees; inefables contrarietats.

Vull ser com l'amo de possessions terrenals, i les molles no m'importen. He engolit desitjos molt carnals, vivament carnals, trucant a les portes dels plaers desesperats, i he begut pels carrers i en els bars i al final m'han nomenat príncep de les tenebres, enganyat per la cort, m'esmunyo tan enllà que no puc distingir-me enmig del paisatge on horitzons mortals em menen.

No em cal el perdó taciturn de cap autoritat. Vaig triar anar lluny, com una llanterna ingràvida, la llanterna diminuta ens ho mostrà enmig de l'espessor del Caos. Comparteix la llegenda de les amistats platejades, evita la distància amb el que fas, el valor tenebrós coneix més del que imagines.

Preocupació tirànica per la imatge dels cossos, restrictives conductes de refús delirant, salut delicada, quan tingui cabells grisos, si arribo al cap del trajecte, promet-t'ho lloar-te.

La societat embogida al límit de la fam, però no li manquen queviures, ni vincles, ni hegemonia maternal, no entenc per què aquesta absurditat flagel·ladora impedeix – musa oberta, musa a la torre – frena, oprimeix, empresona cada petjada no feta. Pedagògics rètols de llum i interpretacions cobdicioses.

Quan jo travessava els camins pensava en tants lligams que caldria trencar, a cops de cec, la peixera.
He tocat la bellesa saquejada i he convocat, damunt les roques de vímet i marbre, lluminoses mans per convidar a fer cas de les divinitats obscures del caràcter.

He estat dòcil quan calia atacar, he estat ferotge quan convenia callar. La circulació es va tornant densa, s'inflen les venes i s'esmunyen males cèl·lules reproduïdes. Ciència per tothom per veure revelar-se la carta de drets fonamentals!

Mentre faig el camí de retorn ressuscitant els morts, tot em sembla estrany. Enfoco amb el focus fabulós la impuresa de qui controla – aquells fils estàtics que es deixen caure des de dalt – i un albirar-me enrere mentre medito el testament per regalar-te.

Paraules en el vent, versos cap a l'eclipsi, estimat eclipsi, sang destil·lada dels dies, mesos i recíproc engany. Per desxifrar-te, caixa de música sorda, he de descriure voluntats implacables i esculpir-ne la forma.
Qui sap si no n'hi ha, de forma, qui sap si som els fills de l'enigma.

Més val que guardi una carta a l'artèria horta, i una escletxa d'aires nous per als pulmons, perquè puguin ser nets com àngels.

El vent de la mort s'emporta tots els vius, vida que mor a mans de vida, vaig triar anar lluny i no tinc intenció de defraudar-te.









La Víctima



Gaudeix de vida i família, de diners i abundància, de propietats i fama, de cases i amor. És cert que darrere hi ha la mort – jardí de cràters feroços – però tot el que podia demanar algú és seu. És aristòcrata i llesta, hipòcrita i astuta, el seu cadenat s'ha eixamplat durant molt de temps.

És malvada, la víctima. La conec quan està ben replegada i silent, la conec quan plora, amb la nit la metamorfosis del seu caràcter no ha tingut mai precedents.
I és narcisista, egocèntrica, obsessiva. T'arracona. Tu no te n'adones, és ben normal, jo també vaig ser innocent i la compassió em va donar la benvinguda al seu vestíbul de ciris. Sisplau, no siguis tan idiota, es beurà la teva força individual assedegada, et desarmarà amb precs desesperats d'ajuda i brindarà el dia de l'enterrament.

Què farà la vida després de mi?



















Tournesol

1

La democràcia, essent un altar de soledat i aïllament, expandeix el meu caràcter temerari. Un got de vi i un cigarret, i després és hora de marxar. Tinc vint anys – o potser menys, si confesso el que tothom espera – i bec dels prodigis i compliments. Salut! Lloada siguis llibertat encadenada! Lloada siguis!

L'estàtua, oblidada en el seu viatge en el seu viatge no pot ressuscitar. Jo sé que tinc encara una miqueta d'escalfor primordial. Encara em resta un bri de placenta.

Jo també viatjo. La rosa que subjecta la còpia d'imatge clàssica ornamenta el meu vers. Ho faig per la flor que s'obre, poso el meu talent al servei del vèrtex de la unió.





















2



Un retrat artístic interpretat per les vocals. No hi resten agonitzants platges, ni altres criatures ferides. A massa fruïció desfilant amb l'orquestra, responc jugant al final fantàstic número set. Oh realitats virtuals! Música preciosista! Minimalistes detalls i combats i arguments i sortides!

Responc a tot amb aïllament i carisma.

Quan l'home passeja el gos, no hi tinc res a veure. Quan Cèrber borda i Clàudia, víctima invocada, dorm als braços de Cecília, jo no sé res. S'acosta la mitjanit amb la dansa trepidant de flautes i follia. Les rajoles estan unides, l'argent quan hi repica no les tempta, Anitsirc retorna. Retorna amb el veritable so del passat, mastegant una fulla de pergamí on escriu a la salut dels incrèduls.

Anitsirc era capriciosa i verge. Vaig oferir-li cada centímetre del meu cos i els refusà tots un per un. El refús va engendrar música, la música em portà imatges, les imatges volien estendre's per la literatura. Però per somiar s'ha de ser verge, com ella, fa tant temps, i no entendre-hi d'estendards aràbics. Per somiar s'ha d'haver estat decebut, meravellat i corprès.

La joventut és lluny, doncs, per fragments de fusta i encenalls hi brilla la llum ambre. La llum de la innocència clarivident.













3



Cada dia, cada nocturn vulnerable, és més senzill.
Cada dia, cada intent és més senzill.

Vaig entrar a la casa del faquir i em va ensenyar a fumar l'herba de les llunes d'Urà, planeta número set del sistema solar amb anells verticals i moviment rotatori singular.

Seu, em va dir, no intentis explicar-ho tot, aquesta mania estranya que posseïu tots plegats d'anar penjant títols èpics a les victòries més previsibles, la sorra que s'esmuny pel rellotge ho fa de pressa, si estàs sol, doncs estigues sol! I endavant amb els projectes! El dolor més fondo és el del vigilant obsessiu cercador de defectes. Aquesta és la primera premissa.

Procura tenir la copa de l'ànima a punt de vessar, prosseguia.

Mentre ell parlava – frases com barques llunyanes desembarcant del port de la mortalitat, la barbeta afilada i greu – vaig estirar-me a la catifa i vaig desxifrar els sostres.

Estaven pintats amb elefants i imatges abundoses, fulles argentades i codis secrets.

El tercer punt important...

però jo ja no escoltava, no podia, m'esclatava a la sang la bellesa dels ecos daurats de la harmonia màgica, aquella sala buida, aquell personatge absent, em perdia en el xiuxiueig dels ocells portat per la selva.

Pensava en un èxtasi de perfums, de roba oriental i bohèmia, meditatives postures, tactes líquids amb la realitat, ungüents sanadors, cossos, cossos, cossos, forats on accedir a la baixesa podrida de la veritat més assertiva.

Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s'encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.

Oh, jardí perdut de l'abundància...

Oh, cànons frondosos, vosaltres sabeu com amagar la veritat de les figures i les formes i els pesos i la física dels carrers on avancen tantes cares desolades i mesquines, com de plens se senten en el seu estiu d'infància.

Ningú intenta de portar les notes encara més amunt, més lluny del que ens deixin. La capriciosa monstruositat ho sap millor que nosaltres, però nosaltres estimem amb més força, i el vent ens oneja al front psicodèlic de l'esclat punyent de colors impossibles. Els colors que no hem vist mai, els nous paisatges, les fronteres inventades per la imaginació vital. Els ocells, els ecos, els ecos! Els ecos! Els ecos! Ells en saben més, avancen com el regiment de soldats valerosos per països desolats de metralla, per continents tant antics com la política interessada i corrupta.

Cronistes exagerats escriuran línies sobre la nostra vida estranya, estrangera i esclava, i són massa prefixos per a ignorar l'alquímia del verb. Les venes ja se'm marquen damunt la pell, amor, damunt l'escalfor asfixiant que no em deixa. Estic assedegat de paisatges, estic ansiós d'atmosferes, vull lliurar-me a milers de cossos milers de nits enganyant tot control de tot focus vigilant dels ulls, ombres i ment.
Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis. Els llits, el tabac, els locals perduts, les flors enfosquides, l'eclipsi dels dons. No rellegiré les línies buscant un significat a aquestes petites bèsties orfes. Odiant s'arriba al sentiment més alt i més fort, més digne de l'home. Hem vingut aquí per odiar, per enfonsar els qui ens enfonsen, per fer callar els que ens silencien, per fer parlar els que ens ignoren, per compartir amb els egoistes, amb els egocèntrics espills de la memòria, amb els finals sense fum ni costes. Amb les gavines, oh germanes carronyaires! Jo també espero obrar el miracle d'aquesta carronya de maquinària que ens imposen per bandera, societat, fàbrica, producció, mercat, lleis, pacte.

No em sento positiu, haha! No em sento dèbil envoltat pel cercle d'hores! Haha! Esperava la quadratura del cercle, el so deliciós dels vasos, dels beuratges que engolirem les estones més fosques.





Sonata



Escolto la sonata sota un balcó fecund en flors mentre
les libèl·lules, monstruoses, bavegen confonent-nos
i s'hissen veles que vénen a trobar-nos quan
som un del sol, un ésser únic en la nació del vent.
Astres lluminosos es planten a cada front quan
badalles, oh, quina expressió pot igualar-se a aquest gest?
Ets l'única veritat possible en les quimeres de tot aquest univers,
treballaré per adorar-te, lentament, com un lladre d'amor.























De l'eco



Un risible símbol, en conclusió,
una evocació llunyana apareguda en penínsules gregues.
Una nota equivocada que ha guanyat el seu lloc,
l'esclavatge de les ales n'impedeix el vol.

Només ell sap travessar la fondària del bosc
i no sap què és trobar el gust plaent del repòs,
només ell s'anomena pel seu nom,
esclau covard d'orgull,
precoç en l'insoldable desig de les cendres.





















Dones esquelet



És al cim daurat del podi, és allà, fixada, el seu nom és fama i fa el moviment de deixar la innocència per carregar-se de plàcids vents huracanats. Es desperta, oh, les vides subjecten llençols i pals, tot el que poden, es desperta i avança, monstruosa divinitat, pels carrers i camins del món.

Neixen dones esquelet, s'arrenquen part del cos i, cruels, els diners les catapulten. La fama es fixa en el sol i il·lumina el planeta. Ja res no ens il·lumina, alè podrit de monstres ho absorbeix tot. La voluntat s'afebleix, la bellesa arrossegada mor. La fama no va matar totes les dones boniques, va cremar en el vent tota la oració. Les dones esquelet no saben protestar, per això convenen.























CORATGE








Generació del Silenci


La majoria de coses no em commouen,
vaig marxar lluny fins que vaig poder-ho escriure.
La majoria de coses no em commouen
en aquest país o món l'única justícia

és una verge morta que lluu un rostre blanc,
a qui la majoria de coses no importen
i estic espantat: em proposo obrir l'aixeta,
no seguir el joc a aquesta generació

tan podrira de silenci i arrogància
que impedeix, de dalt estant, penetrar en els cors dels altres
i amb una navalla esmolada gravar
sobre el múscul cardíac les inicials del nom.

Ja ens va anar bé servir d'esclaus als poderosos,
però ara l'arrogància és el mar
tempestuós on navega l'ansiós orgull,
si naufraga o venç depèn de les marees.

Parlem-nos un moment sense màscares,
mostrant les nostres arrugues imperfectes,
parlem com en un desert
on vaguen els reconeguts amb les seves ments buides.

El castell de l'enginy és ple de defectes,
i per reinventar-se calen estris perillosos
robats del més profund de la consciència
i evocar poemes per destrossar alts murs.

Calen mans calentes que subjectin engrunes,
que relliguin les pàgines i violin sirenes.
Oh crítics de l'infern, arquitectes!
Un tros de pell immortal?

La mort no jutja ningú
però té el do d'ajudar-nos a créixer.






























Els déus, si és que mai han existit,
m'han abandonat, o potser només
m'han deixat durant uns dies.
L'habilitat de capturar moments
s'ha fet difuminada i fonedissa,
de fet, se m'ha escolat la seva substància
entre els dits de les mans i no he pogut
fer res per capturar-ne l'essència.

També podria escriure un poema sobre
com obrir portes i podria inventar
la mirada i la força sonora amb els decibels
capaços de trencar la fusta o bé el metall,
o el que sigui amb què es fan les portes.





















És diumenge a la tarda,
pocs locals són oberts, després
d’haver anat al teatre
ella em mira amb els ulls de nena preciosa,
d’un verd claríssim.

La seva pell és fina,
la seva mirada, fresca,
encara que travessi
el món no trobaré mai
el que ella em dóna.

Tu sempre dius que
no ets perfecta,
i jo et dic que sí,
i que a més no importa,
que el vincle és intens,
que ets el final de la meva recerca.

















Les joies del teu present
són joies que amb el curs dels anys, de moment,
no han deixat de brillar.
Tampoc t’il·lusionis massa,
res no s’escapa a la daga del temps
ni tampoc a la mirada cega de la mort.

La infantesa com una llança coent
va travessar-me el cor i ara ha restat com un mirall
de vidres transparents en els records cristal·litzats.

Sí, som joves, encara vivim en un passadís
d’oportunitats, som joves i el nostre nom
encara no ha quedat gravat a la genètica del temps.

Més val oblidar el passat i començar
una nova era, més val cremar
els llavis de la nit i afrontar els fats.

Tu m’has ensenyat a iniciar,
a fer que els peus remuntin i ho sospesin tot,
les possibilitats, fent que les passes existeixin.

I morta darrera els rosers, la tristesa
ha de ser la gran perdedora de la nostra nova vida,
mereixem tenir el que tenim i tenim el que volem

i el futur et donarà
tot el que li demanis.

Però vigila amb els talls esmolats del destí.




Crític

Arriba a mi amb la pell mítica d'un déu,
ha entrat ferit dins la massa gegantina,
el noble coratge va desfent els fruits,
branques podades al purgatori greu.

He entrat a la caverna de desgràcies brutes
on ànimes sense foc dessagnen la set,
hi ha llàgrimes que no atiaran excuses
i tothom vol portar-te al seu niu de serps.

Brilla la foscor als racons, dins el cor,
sovint viatja per l'aire o es prevé, covard,
un sospir verinós crema l'estendard
de llençols blancs amb mil generacions noves.

No queda espai per flames de llibertat,
les passes mataran el seu judici.
















Deure

Bavegen plens de fe amb els seus fidels ulls,
jo hauria estat un cérvol viu i encès
en una gàbia on s'amuntega l'orgull
i on les basíliques llencen foc al cel.

Jo no sé què fer de tantes aspiracions,
em claven agulles damunt venes calentes,
tenim històries que representen l'amor,
escenes trivials que els cultes no entenen.

Tu dorms i et despertaré molts cops aviat,
és important anar canviant de registre,
cremar amb fúria la màscara i les llars
i il·luminar amb fanals de foc les mentides.

Si penses que en algun lloc ha mort tothom
sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.
















Cor, corre


Els nostres passos són prop del nostre cor,
Fantasia coneguda en els somnis,
Som deixebles del futur, un viu acord,
Avancem pel país endolcint moltes vides.

Cor, corre enllà dels límits mortals,
Has de llençar tot allò que et pesi,
Cor, m’has d’ajudar a escriure un vers en el cel
Que tothom pugui contemplar des de terra.

Sé que de res no val saber veritats,
Sé que de res no val creure’t certeses,
Però aquí et tinc, cor, martellejant-me el pit,
La curiositat és un l’únic do que posseeixo.

Corre cor, queden naus en què embarcar,
Corre cor, els misteris ens esperen.















Poema al Rick’s Bar


Sona una màgia estranya pels altaveus
i el so sembla fet de ferro rovellat.
El fum vola per la sala com un esperit vell,
les taules són buides, és diumenge.
El sol encara triga a morir entre els núvols,
tot el cap de setmana he viscut
atrapat per la dolçor d’uns braços,
he recollit del no-res unes promeses
de canvi, i una conversa de quimeres
pures, d’una puresa tan infinita i tan
sincera que m’han robat la casa infernal
per on jo m’arrossegava i ara
estic arribant a un plàcid paradís.

Els meus gens podrits
pampalluguegen amb el llum oriental.
Orgullosos, vencem tots els dubtes,
gràcies, amor, amant, gràcies,
gràcies per fer-me creure.

I no vull tornar a casa mai,
perquè no tinc cap casa,
cap llum no em pertany.
Casa meva és un edèn de tendresa
i amistat.

Sempre falten diners i escassegen oportunitats,
però ens refem.
Artística bohèmia, ens fas vencedors,
la vida que ens imposen no és feta per nosaltres,
i malgrat tot, som lliures, no ens pesen els problemes
encara que impedeixen sovint continuar caminant.

Una poema és un tresor sense preu
quan tot s'esfondra al meu voltant,
la vida és un déu valuós, sense alè,
la vida és al centre d’un somni absurd,
però hi ha refugis on amagar-se en secret.





























Fes-ho per mi


1
M’acompanyes quan tot just he començat
a saber que m’endinso en la vellesa
que m’és llunyana i no mor mai.

No tinc por de la calma,
no m’espanta la placidesa impura,
als terrats cerco la frontera, miro el que les antenes apunten
perquè m’ensenyi les lletres del meu nom.

Voldria plorar un
mirall per reflectir les mans de sorra
en un temps d’encanteris, però quin sentit tindria?
A quin enigma respondre?
A quina vergonya implorar amb els genolls sagnants
i l'avidesa de la innocència ofesa?

Mai he odiat les platges del vent desèrtic,
mai he cercat la tranquil·litat infinita.

La tempesta de la veu és un crit
de soledat que escriu per mi una
vida de riqueses, malgrat tot, fictícia

és massa difícil construir cap tendresa
si no ets aquí.







2
Els batecs del cor segueixen punxant-te,
tens vertigen en revelar els teus secrets,
obres les possibles portes de la traïció,
paraules alades d'un llenguatge
de mirades sota llums de quiròfan.

Agafa el nèctar del present
i entra als seus jardins prohibits,

la suor és el fruit de la
oportunitat perduda,

agafa’m i entrem
junts al teu jardí amagat
on floten els rajos àvids del dia.



















3
Comences un viatge
quan travesses la tarda i
arribes a la meva boca,

l’escuma o les ones són
la causa d’aquesta guerra
entre els cossos,

Una fruita penja en els arbres,
les seves branques són
un arc sense fletxes,

Darrera teu hi ha converses
desnodrides de cendra i fama,

Alguna cosa m’impedeix
convertir-te en mite,

La causa del pas del temps
és un miratge al desert
de l’oblit.













4
Escopir el verí amb el que
ens han embrutat els altres
és un repte difícil.

Cal asseure’s i respirar,
comptar els números perseguint
l’infinit i deixar anar l’alè
d’una feblesa, la fragilitat
dels neguits, l’aire llençat com un regal
a la dansa d'espectres en negre i blanc,
el càlid buit em fa
girar i girar, com un huracà
sobre mi mateix.






















5
Qui sóc jo? Angoixa i ombra
damunt la quietud.
Qui sóc jo? La pregunta de sempre
al lloc on l’odi creix.

Tant de bo pogués ser anònim
i l’atrocitat de les accions humanes
em fos estrangera,

Qui sóc jo? Un nom més
al mur de la vida.























6
Avui a la nit començaré
una nova vida, seré finalment
el centre del volcà en erupció,
després de seguir els llums de neó
fins a la porta de casa,
trepitjaré el magma i
la lava líquida

i em prendran els abismes
d’un país que he tocat.

He tocat un país en els somnis
que creixen, he trobat l’elixir
al verí de l’enveja,

Tot l’univers conflueix en un punt;
a les formes obliqües
dels estels oprimits,
a la torre dels desitjos,
als atzars dels matins,
ells fan real la teva silueta
amb el temps, el temps, el temps
i el que t'obliguen a aprendre.











7
Dinou anys, ja veus,
aniversari d’ombres.
Vull negar-me per poder existir.

Com més vull allunyar-me
menys passes avanço,
com més fum em confon
més claredat veig al
cap del camí.

Saludo el cosmos
i el desordeno de pressa,
saludo el cosmos
i il·lumino l’espera,
saludo el cosmos
i hi ha vells que se’m creuen,
darrera hi tinc la flama que em bateja
i davant, l’existir.
















8
Dues mans i la tinta
entre els dits. Anys infèrtils,
devenir del futur, sordidesa.
El meu cor és la balança
d’un càncer, creix dins meu
el monstre impossible d’abatre.
Dos duels he perdut mentre
tothom m’observava,
i he plorat mentre els
seus somriures se’m ficaven
a dins,

comiats, comiats i adéus
semblants als mons que creo,
però no, ja no creo, no,
res més que la tomba
de la meva passió.

El monstre que rosega els ossos,
el vent que pinta els cranis dels insignes
morts que fa molts segles van ser carn
i van parlar sobre la carn dels seus amics i els seus amants.












9
Mentre hi ha gent que creu,
dues dones conversen i encenen
cigarrets que les maten
lentament, sense que se n’adonin.
El fum va acariciant una per una, cèl·lula a cèl·lula, i rebateja
les accions del codi genètic.
Mentre hi ha gent
que estima, jo lamento
la teva pèrdua i
també t’estimo però
un mur negre m’impedeix
de veure’t.

Mentre hi ha gent que creu,
la realitat és ben diferent,
perquè l’esperança freda
s’embranca en una nova empresa
i aspira al màxim; al desig de ser,
de ser, oh, ser, quin verb tan exànime,
ser algú, vestit, digne, respectable,
sense arrugues ni suor,
a la manera d’un déu,
viu com la flama
del cigarret quan s’encén,
com la puresa de la imatge abans de tocar
les parets pulmonars.








10
Van cremant els carrers
les paraules que escupo
van cremant els carrers
els punys que tanco
van cremant les ciutats
l’odi de la meva enveja
van cremant els carrers
els designis del diable
que duc a dins.
Moriu, amors nocturns i encesos,
desfés-te, harmonia estàtica,
res em faria més feliç.
Quan tanco els
ulls i els inferns reapareixen,
som la generació del silenci,
el silenci resignat, el suau i imperceptible
gest d’abaixar el cap i mirar a terra,
però també som el coratge amb el que travessem
els ponts damunt l’abisme,
i a banda i banda tot és negre,
tot és fum de xemeneies
que taquen la felicitat
d’aquesta viva, forta i nostra innocència.
Però ho he d’acceptar.
Una malaltia se’m menja per
dins.
No cal mirar desafiant els
camins del destí, però, oh,
tu que plores i que perds
l’ànima llegint la dansa dels versos,
quan la teva voluntat es trenqui
comparteix-me i
estima’m, fes que no quedi en res aquest alè,
que el camí que han pres aquestes idees
no resti sense sortida, com un sospir
d’animal mort. La cendra sempre
serà cendra i a molts pocs llocs
podràs divisar terra a l’altre cantó del mar,
no naufraguis i puja sempre més amunt,
més amunt fins i tot del que ells et deixin.
Vull sentir-me orgullós de tu,
sàpigues que la gravetat és l’única llei
que et diu com has de viure,
decideix com i què vols ser i travessa
l’abisme, lluita, aixeca’t quan caiguis,
avança sense aturar-te, ferit si cal,
llepa’t les rascades, el món és trist però ignora-ho,
sigues el més gran, fes-ho per mi.





















11
Intimitat, l’esbufec de l’orgasme,
el plec dels llençols coberts de vida,
t’agradava tant tenir-nos
abraçats, forjant noves espases
quan havíem firmat la pau
amb banderes blanques i grises.

Intimitat, la pèrdua d’allò secret,
el plaer i la cambra encesa de nèctar,
la roba acariciant-nos la pell,
el lliscar dels dits de l’amant,
les carícies et feien tremolar com les fulles al vent.




















Petjades


La brillantor final del teu esguard m’està donant tot el que necessitava, no em calen pesos que m’impedeixin enlairar els cants encenent els himnes a la bellesa, et sento, huracà que respons al nom que escriurem a la sorra de la darrera platja terrenal. Et sento, sang calenta, sang bullent per les meves venes, ingenuïtat, feta capa per cobrir-me. Estem preparats per degollar les ombres, estem preparats per sentir-nos, tu i jo i tots els altres, tots els que m’acompanyen en aquestes mentides escrites. Et sento, canonades de sang bombegen el teu bon nom. Et sento, la teva cançó és ben coneguda pels maons atlàntics (ells no existeixen). Et sento, i si fugim i fem els nostres somnis realitat? Mai n’he tingut de somnis externs, somnis enllà de la fortalesa física del cos, per això camino entre uns arbres dels quals pengen capolls d’ànimes. Les ànimes que mai van néixer, com nosaltres, desterrats en aquest univers irreal on floten les mentides i les respirem amb els ulls ben oberts, on res és real i tot és mentida, on vivim amb una actitud de covarda incapacitat. La sang, bombejada per les canonades d’aquesta ciutat, encreuament de tots els viatges. La forma dels anhels és la d’un dolç diable, cal que ens escapem, ja ho vas veure, ella que era bonica la van fer marxar, ells que eren pares els van fer marxar, ja ho vas veure, la injustícia impura s’escorre per les mans de Déu, un Déu orfe i terrible. Sort, sort de l’esperança de la humanitat en els canvis progressius, sort de les flors que creixen damunt els gratacels i quasi es vinclen sobre les avingudes, sort de la primavera i de tu, àngel blanc, sort de la primera vegada que ens vàrem trobar i les canonades van bombejar més ràpid la sang i l’electricitat va descarregar sobre les meves neurones i el teu esguard encara ara em fa tremolar.

Quina sort més dolça, àngel blanc,
quina sort, mai l’havies buscada,
la nostra, sempre l'havia esperada
sota la grisor d'aquests matins continentals.








Vila

Neix el sol com neix la plàcida quietud
i a mi em sona a final d’etapa
aquest plor fidel d’un ocell negre, brut,
i aquells sepultats pel temps, viatgers d’escales.

La llum pren la cambra i et recerco aquí,
però no hi ets, ni al meu costat hi ha res.
De joves vam estimar-nos llargues nits
i el curs va exiliar-nos lluny del teu edèn.

Tu despulles la rosa del meu déu pintat,
construeixes la catedral de confidències,
vesteixes el destí amb nous objectius alats
mentre et mires al mirall tallat de presències,

Memòria involuntària o buit,
Recerca eterna del veritable tu.
















Quaranta-nou

per a Sylvia Plath

La llum del crepuscle per les finestres
Del llarg passadís ple de pols.
Espectres a banda i banda amb
Rostres esquelètics.
I els morts vivents de la memòria, somrient
Plàcids i estridents com un tro.
Jo entrava,
Un somriure em punxava les temples,
Jo entrava extraient coratge d’on calgués.
El despatx estava cobert de calaveres,
Les dents corcades dels estudiants morts.
Entretant, un terratrèmol
Desmuntava Birmània,
A ningú semblava importar-li massa, això,
I menys a aquell monstre.

Deien haver-lo vist menjar-se les dones,
Deien haver-lo vist fer-ho moltes vegades,
Sota els arbres de l’hivern, o l’ardent estiu.

S’aixecava del seu llit sense impacientar-se
I recorria la ciutat embrutant-la de neguit,
Contaminant-nos l’ànima d’un alè mesquí i resclosit,
La olor de la carn de les seves costelles d’aire.
Anava fonent-se quan es movia, ruixant arreu descàrregues elèctriques
I a les clavegueres va desaparèixer esperant que arribés l’hora.

Es tallà un dit i el deixà sobre l’avinguda,
Com a presa, i després s’abalançà al primer curiós
I el mossegà amb salvatgia, li robà la vida i
La desà al fons del seu ventricle esquerre.

I malgrat tot el que m’havien dit, jo vaig entrar,
El vaig veure escurant uns ossos de corb.
Vaig prendre’l pels cabells, no em va ser fàcil,
Però amb una fulla metàl·lica vaig tenir temps
De degollar-lo i marxar,
Una taca porpra de sang femenina m’ho recorda.




























Tres

Pobre, què significa?
Miserable, què vol dir?
Homes púrpures que seuen damunt els paviments.
El fum del món els tapa,
El carrer i la radiació els ha tornat vaporosos, vaporosos.

Tres dies i nits van ploure
Damunt nostre els crits aguts dels cossos expulsats
Per designis execrables.
Ens feia basarda pensar
En les aurores,
Sempre dèiem que els infants morien
Encegats tot mirant-les, que els infants morien
En aquelles conteses tan i tan desiguals,
On hi havia soldats de cors de plom
I cervells de metralla,
Morien en els camps magnètics de la feixuga guerra.
















Despertar-se

La pluja repicà caient d’un món gris,
en despertar-te hi havia blocs dividits,
vas buscar una finestra amb aire pur,
però el silenci es va obrir després del tret

disparat com el valor en algun punt
del temps que va passant tot ple d’estranyesa.
De nit teníem un paisatge diferent,
l’egoisme infinit d’una llarga espera.

Sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora,
l’adolescència persegueix la fama
i un jo cansat ho vol on mai no ho troba,
em cal cercar-te als seus braços: dolça fada.

La pluja repica caient d’un món gris,
del pis estant, la por és un lligam infinit.
















El cafè i el despertar-se,
em poso l’americana,
miro amb una calma impròpia
tot el que em rodeja

m’abalanço damunt el paper
amb una seguretat pretesa,
tu dorms al sofà mig despullada
quan escric en un full fairy
i el cafè bull i els cabells
van solcant el matí.

Et miro amb la tassa entre els dits,
sospires una música harmoniosa,
qui sap quan de temps més podré mantenir-ho tot així,
la calma, el silenci, tot, el plàcid
no fer res.

Et miro amb un somriure net i clar
mentre a molts metres el cello canta
un plany llunyà, distant, que se’ns fa estrany,
a nosaltres, ens sorprèn, perquè som tan complets
i perfectes com ho desitgin els nostres somnis
o ho dictin els designis del coratge renascut.

És cert; no sempre va ser així,
barques naufragant en el port i cremant-se,
i també és cert; un de sol entre
dos, per fi, units al lligam més vell;
la paraula amb més significats de la història,
l’invers de Roma.




Caure

Vaig sentir com queien les pedres dins el pou,
van obrir-se les caixes negres, va alliberar-se la pols
i un tros del meu alè va enlairar-se com aire.
Aquest era un tros molt important
i girava sobre si mateix com un huracà ebri,
concentrant-se en el seu nucli amb obstinació.
Vaig sentir caure les pedres dins el pou,
vaig veure cèl·lules grises reproduint-se
i van començar a créixer tiges de foscor,
la pèrdua era una possibilitat plena de tiges,
de clorofil·la beix morta i de pètals podrits.
Vaig sentir-me molt feixuc,
el cap punxat per mil agulles,
vaig tornar al fetus vermell,
vaig fer el camí enrere,
aquell mateix camí de quan era
petit i el sol es ponia rere el bosc
on hi havia la casa de les fades.
Tot el pou s’omplia d’aquella buidor
infinita, les temples esclataven,
primer esquitxaven les parets de sang,
de trossos de vísceres,
de fragments de cervell i òrgans
i llavors tot ho mullaven les llàgrimes.

Hi ha moltes coses difícils d’entendre
i si les aprens abans d’hora
són com un tumor maligne. Hi ha
un moment per créixer i hi ha un moment
per tornar.
Hi ha una ocasió en cada estació
de la vida i l’ordre és rigorós. Sento que l’he trencat.
No vaig trobar res en aquells túnels,
res no vaig poder salvar,
tot es va esfondrar com una ploma,
tot es va deformar com una arruga malvada.
A dintre els plecs no hi vaig trobar res.

Entrava aire fresc, la visió de
gemmes violetes i primavera entrava.
Ningú va concedir cap pausa.
Tot va esclatar com el foc
per tornar-se més tard líquid i viu, però estèril; aigua.

I llavors ho vaig divisar,

el punt brillant escalfant la caverna,
vaig arribar-hi amb el cor obert,
mullat per la tenebra del túnel,
amb cucs mossegant-me la carn,
amb el gust de l’herba fresca d’algun prat antic.
El punt brillant era allà,
immòbil, com una porta divina,
i del seu interior irradiava una lluïssor
càlida, com de llar.
Era allà el punt, allà al seu
racó exacte, impenetrable per ningú
posseïdor de la matèria.
Responent a la seva crida
em vaig obligar a trepitjar la terra
blava, a flotar per les vies roges,
les gemmes violetes intactes,
em vaig obligar a buscar-ho.
L’existència era allà,
com ho és el futur en el mirall
o com s’enganxa el fil del passat
i el present, com una pell a un tatuatge
que et destrueix ferotge.
El punt minúscul va tornar-se bola,
va tornar-se estrella, astre
i després sistema, planeta,
sol gegantí de ferro. Forma.
Em va preguntar què busques?
Vaig demanar-li ser jo,
poder-ho ser, tenir un escut
de coratge i respecte, absoldre’m,
vestir sempre la roba adequada.
Em va respondre prega.

Jo només volia alliberar-me
dels feixucs i inamovibles
pesos als quals m’havien encadenat
les circumstàncies, víctima d’un jo,
botxí d’un súper jo,
amant d’un ell i sabent que
tot era fals, que cap valor tenia aquesta teoria.
Volia brillar i mirar valerós les certeses.
I el punt va començar a allunyar-se,
primer semblava fer-ho involuntàriament
pla com un full de paper, es tornà
gris com un crani de llop
massacrat per corbs necròfags,
va marxar i, com sempre,
vaig tornar a la vida.
De nou vaig mirar els ponts damunt l’abisme.
En aquell moment
em van semblar de metall molt fràgil,
quasi líquids.
A l’altra banda s’escoltaven les melodies del paradís.
No quedava ni rastre del punt.
Què calia fer?
Estava sol per primer cop,
més sol que ningú en cap segle. No podia moure les cames.
Em van tapar els núvols com
deu mil jerseis de llana
un mes d’agost. Em va prendre
la suor freda d’una desfeta amarga. A l’altra banda
veia la festa. Si tancava els ulls
pràcticament podia tocar-la,
fanals penjats en fils invisibles.
La música dels orfes és la meva.
Els ponts de mercuri m’invitaven
a traspassar-los i la felicitat
m’anomenava. Cridava les lletres del meu nom.
Si no ets feliç algun dia
no t’ofusquis,
ser feliç és una distracció
per empènyer-te al fons del
pou on cauen pedres del tamany
de la teva ambició.

El vent m’esgarrinxava la pell
i vaig deixar-me anar.















Recuperació

1
Els joves han de ser expressionistes!
Va bramar el poeta mitològic.
Jo m’estava un tros lluny estirat entre les bardisses,
Em van maleir i per això m’hi estava,
Mala herba, herència podrida.
Es veu que no mereixia néixer en aquell país.
La mare m’exhortava amb la seva determinació habitual,
Però el poeta seguia bramant i les sirenes de metall
Forjades fa dues dècades van esclafar-me per protegir-me.























2
Recupera’t,
xiuxiuejava la llum endormiscada del matí.
Al meu voltant hi ha un retrat
del que puc trobar a dins. No ho hauria
d’haver deixat escapar.
Sigues estalviador i no ens fallis
m’aconsellaven.
Sempre presumint de complex
i en unes línies em fonc com la cera.

























3
M’observen darrere algunes dunes,
deu ser una noia que m’ha vingut a buscar
amb els pits descoberts demanant-me
responsabilitats. Jo no sé res,
em confons amb un altre, jo només
sóc un dit tallat i després
la ferida oberta.
Si vols et diré perquè m’estic aquí,
vaig acceptar la bellesa
i la vaig intentar escriure,
però en vaig ser incapaç, inútil!,
si no puc explicar una cosa
per què vull sentir-la?

Tantes llibretes i papers,
tants llocs iguals,
i tu fuig bogeria!

















4
En tenia pocs,
de cercles.
No podia llençar pedres i fer
que flotessin. Sempre s’enfonsaven.
Tu, en canvi, sabies dibuixar
la líquida superfície amb un tímid gest.
Vas despullar-te abans de fer-ho.
Em va semblar que els ànecs et miraven
però jo era l’únic que
m’encenia.
























5
Era l’estiu més plujós del planeta,
les roques s’alçaven cap el cel.

És trist el record quan s’ha tornat pesant,
l’immòbil tall obrint l’ànima

com obrir un gall dindi familiar,
buscant l’amor tu sols vas lliurar-me

el teu cos d’amic que no vaig tocar,
no podia, no sabia què era

i el tall encara em resta però
ara el sóc incapaç d’odiar.




















El guàrdia de seguretat i Eurípides

Ell està esperant a la sortida dels ferrocarrils
amb el seu gos d’ulls penetrants
i el cervell més buit que les campanes de Notre-Dame.
Com que quan havia d’estudiar es dedicava
a humiliar els febles, ara els ha de protegir,
quin irònic treball per aquest colós.
La culpa tampoc és seva, no és pas
ell el pitjor mal, almenys fa alguna feina.

Un cop hem passat pel seu costat
li hem suggerit que s’apugi la bragueta,
llavors el revisor ens ha assaltat
demanant-nos DNI, passaport, llibre de família,
ah, i el bitllet validat. Ho portàvem tot menys
les dues darreres coses.
A pagar! Ha bordat. Pensava que hauria
estat el gos.

De poc m’ha servit portar Eurípides sota el braç,
l’armari de seguretat
m’ha dit que no em passés de llest.

Té enveja, és clar, ell no pot fer-ho.










Coratge

Les passes tendres van estar bé durant un temps, però ara, aquí, sento que tot ha canviat, en el rugir del vent ardent anunciant cobdícies fresques. Els grans artistes han mort, queden encenalls sense matèria, els grans cronistes han mort i el cant dels ocells s'ha tornat metàl·lic.

Jo no sé descriure el que sento quan em prens entre el teu pit de foc i les teves urpes, i m'esperones destrossant-me el crani, només entenc que

et desitjo al fons de mi,
que penetris dins els àtoms
de la meva ànima
i no m'escoltis. Crea per mi!
T'invoco!
Oh fat poderós que portes el so èpic
de totes les espases en la gesta!

Veig a l'horitzó la teva arribada,
pressento que la vida s'ha de consumir així.
Vull deixar-me totes les neurones
en aquestes ratlles,
vull reiniciar-me i estendre
la redescoberta llibertat!
Ciutats llunyanes de tots els hemisferis,
astres flotants consumiu-vos en la meva invocació!
Muses infidels coronades amb pedres!
Lapidacions de veus i setges injustificats!

Cada cop castigueu les noves veus amb més força, com un judici on les parts són culpables i mereixen la condemna.





RÊVEN


































Les Cascades

Ainet, 14 de Març de 2009

La casa de fusta i pedra és vella i sàvia. Mentre Jorge toca Nothin' else matters, els altres esperen el partit. Encara estem serens. Jo sé que l'exèrcit imperial no arribarà fins d'aquí una estona. Que tinc bruta la sang, que l'aire és ple de tabac i alcohol i els òrgans s'escarrassen per netejar-me. Sé que a dins el cos, tot és de tons grisos.
A la taula un hule de flors i un monopoli, paquets de cigarrets buits o plens, fum i esferes de fum, i estufes. La nit a l'exterior és pura. La nit és màgica i màgic és el dia. Avui hem visitat les cascades, talls raquítics entre les roques. Encara estava massa confós com per pensar amb claredat. M'acompanyen Les Illuminations i la llibreta.
























Hi ha una cara verda on brilla un llum circular, ja m'adono que no ets aquí, ja, que el fantasma de l'anonimat marca les arrugues de la meva carn i el seu somriure mort hi queda enclavat, està tan glaçat com alguna arrel de temps on m'aferro.

Sóc un pobre noi perdut i m'agrada viure perillosament, t'agrada parlar-me amb paraules com murs, mentre jo espero una oportunitat.

Com puc explicar-t'ho? Fa temps que ho vas entendre mentre la infinitud camina amb la seva pell de partitures i el seu xiclet d'astres mastega els teus temors i jo et dic; sisplau, no puc trobar-me.

Hi ha una habitació buida on l'aire em devora cruelment, on el jutge em parla honestament, la vall solitària ho esbotza a tots els vents; si has perdut el que tenies és perquè no ho mereixies.

Darrera aquests murs no estic segur de ser jo el mateix que va escriure en un passat distant aquelles paraules tan fines, la meva consciència no havia explotat, abans de l'abisme vaig veure clar el retorn amb l'esquena esgarrapada. Ara tot sembla una miqueta més vell i gastat, queden molt lluny els carrers que ja no són com sempre; però posseeix-me

així no m'ho prendré tot personalment, aixeca'm, no volia posar-te trista quan vaig intentar dir-te adéu, però el teu amic sabia que era el seu moment,

no me'n vaig adonar fins que vaig escoltar-te xiuxiuejant a la meva orella, la veritat com una fulla afilada,
la veritat com un epitafi ardent.

Va morir escalant els mars.

No ho sé,
no sé on anirem, no donis la teva vida a aquells que no la mereixen, mira bé que els hi brilli l'esguard, la reina de l'univers té un pla per tots...





He plorat massa llàgrimes insuficients i m'he deixat l'ànima en els prestatges, no és bo, no és bo arriscar-se!

Oh expectatives desbordades!
Oh flors primaverals ardents!
Oh passions incompletes!

Merda, odi, errors, avorriment! Despreci per edats encara immadures, oracions subordinades als dictàmens del temps!

Les estacions amb tantes retrobades s'alleugeren en la meva andana igual que un vent gelat crema a les galtes i alades les fades excaven el meu cor ferit per tants fums orgullosos, l'ànima està disfressada sota la dermis apassionada.

El lladre d'energies em roba un tros de ment. El mur és infranquejable i el crim inassolible,
però arribaré.



















La sorra s'erigirà com un gran castell ple de defectes. Algun mosaic apareixerà aquest matí després de la nit absurda. Oh coratge torna! Oh coratge encén les torxes! Fes que et vegin els imbècils de les posicions elevades! No hi ha déus, a dalt, habiten amb els morts sota la terra, preguen amb els ulls mirant avall.
Arriba l'hora en què la soledat s'esguerra. Oh buidor daurada! Idees! Pensaments valerosos de néixer! Estàtues fixades a l'absis de l'infern.
Aquí hi ha moltes capelles, focs divins ens cremen i la maquinària científica desballesta tantes creences falses. Res no passa, som mortals i el món d'abismes i llacs, de valls i mars putrefactes, de petroli i gasos no és com ens han fet creure.

La mort és a l'efígie del paradís i el dolor a la porta d'entrada.
























He somiat aquesta nit en una ciutat forta. Els edificis eren plens d'escates i els peixos regnaven i proclamaven discursos amb els seus llavis graciosos.
He estat perdut i encara les cicatrius em queden per recordar-me els deliris de responsabilitat, de viure al quadrat o al cub, de viure per tots aquells que no poden.

Sortir a fora per rebre el raig de llum i avançar per l'existència amb el rostre en flames; C'est un trou de verdure où chante une rivière... jo sóc en aquesta vall, amb l'ànima beneïda per les seves estrelles, i la mètrica als llavis com un tempo sense música, com uns ritmes sense substància i la calç al fons, en els recòndits laments dels conversos agenollats.
Vanitat! Recerca!
Tot està fixat,
en el algun punt del gràfic l'estructura es podreix i queda vençut l'ordre.























Estem maleïts, som els condemnats. Un planeta flota a l'univers com una ploma arrencada i la sang és llet i la llet flueix per rius de vida, i la consciència s'expandeix enllà d'un marc de vidre i la cabina es trenca i la gent segueix tancada i la ferida s'obre, però els més forts aguanten i es queden.

Aquest és el secret
que no hi ha més misteris,
l'emblema formulat,
l'himne d'una generació
és l'odi i el terror i l'avarícia.

Sóc de la generació del silenci i les pors,
generació d'un món que en el declivi es balanceja.























La teva ment és una cascada oberta on flueixen les veus ardents que mai han viscut, les flors de foc blau estan enceses, al fons del batec hi ha el verí de la mort, no puc generalitzar, em tallo a poc a poc i se m'esquinça la mirada, arribar a ser, ser més, engolir els altres homes i irrompre en cada platja de crítics, mentre sento rugir els mamífers de l'infern amb elegància encenc una altra pròrroga. Aquells que prometien quedar-se han marxat, la festa que tan crèdit donava! Sent tu mateix no pots arribar, avui és el dia que l'amor d'incendis i tardor s'esquerda.

He entrat a tots els palaus, he provat totes les portes, he entrat a tots els palaus i ara aquest alè de criatura morta neix i creix i viu a les entranyes, i encara algun somriure moll d'innocència surca el darrer alè d'aquesta nit urbana.

El meu mirall és a cada dit, la vall calidoscòpica ha ensorrat el govern, per ser més gran s'ha de fugir, però què passa quan no queda ni una gota pura de sang dins teu?
Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!
Esclaus incipients, esclaves borratxes damunt el matalàs de vòmits!

El ressò dels teus actes no té valors en aquesta dimensió, augmenta exponencialment l'aire de revolució, mentre es passeja per un realisme absorbent la font de la imaginació, l'elixir de l'adolescència de veus fresques i sang nova, tot és massa canviant per anar posant etiquetes.

Cascades i rius platejats enlluernen l'ànima que dubta, es mouen serps al fons del decorat, les seves llengües t'apunten, vigila, fa temps que t'han estat observant.

Jo visc per explicar-ho, si no la marginació no tindria objectius, cal conèixer les forques per poder aconsellar els amics que creixen com llavors imperfectes en un camp d'hivern, com un jardí estèril sense coixins per salvar-te.

Els actes porten conseqüències com hienes amb fam de molts segles de fam, com sirenes que et tempten.
Saps la naturalesa de cada judici i l'estructura de cada tribunal, sota una flama enlluernadora t'encega la teva identitat.

Les idees han de ser fluides, no cal que les comparteixis amb res més que la teva mà, i que quan tanquis el puny no s'escapin ni les aniquilis amb el desig impossible.
Quan arribis a tenir la sang com l'estàtua d'un marbre gastat, quan la pell s'esgrogueeixi i el marcir de l'esperança es submergeixi sota la sorra profunda, potser entendràs la teva inconstància, si no arribes a vell seràs ignorant, si no arribes a vell seràs feliç.

La meva ment oberta deixa anar les seves comportes, em pregunto quina desesperació absurda és capaç de nodrir tants cants, cal reinventar el sistema perquè quan les dents dels crítics arribin, quan clavin els ullals i el seu pitet s'ompli de restes carn tu ja siguis ben lluny, ja no te la juguis.

El teu propòsit és el de milers de soldats, anorrear tot el sistema enemic, tu també vols imposar-te, ets un dictador colonitzat per les seves banderes, ofegat per la disfressa dels ideals, i et creies tan llest, cretí llibertari.

Tens un cor gris, com tots els cors emmarcats en els pits de la teva generació, ni tan sols els llops podran festejar les nostres fibres.

Arriba un dia on les parets i les sanefes surreals no pertanyen a cap país del dubte.
Oh llibertat esclava! Oh organismes entrelligats!
Oh naturalesa mare! Estesa damunt el paviment!

No puc aguantar-me, el teu perfum m'explica el teu rostre, em dibuixa les línies de la meva mort,
em regala un epitafi,

ones que tapen muntanyes

Així pacto amb el món; no més somnis per uns dies més de vida. L'existència s'esborra i no té sentit girar-se, per mirar enrere cal tenir massa fe.
El cel és ple de joies, s'escolten els cants dels àngels, aparcades en un racó de la cambra les últimes notes t'ensenyen el que hagués estat correcte, però pertanyo a una generació acovardida, la generació del silenci, de contrastos, de cels de joies i desorientacions a rutes infernals, ja som fora de la caverna, la injustícia s'endú el vel groc de la joventut mentre un vent èpic ens mou els cabells i el nostre front solca amb ales lliures les noves línies i els nous horitzons clars. Som déus que creuen en Déu, ens han agenollat i ens han donat tantes preguntes.
El llac està malalt, els ànecs fa temps que van marxar, tot es trenca i la realitat es converteix en impressionistes canvis, pare, mare, avantpassats. Els ossos s'expliquen millor per sí sols.
El meu nom és un fusell carregat d'intuïcions il·luminades, darrera cada accés a la segon porta
hi ha una ombra de treball orgullós.

Tinc la incomoditat de la incomprensió per bufanda que, doblegant-se i oprimint-me la nou m'ofega.
Els meus pulmons ja no saben què fer, les meves neurones xoquen contra el mur.

Construiré literalment a partir d'ara, els cicles s'acaben i comencen com dreceres de molts anys, ningú ho entén, al final et defensen els solitaris perquè els facis companyia.